Artdebeal

octubre 9, 2017

Entreconte nº1: Arpa celta per a principants

Filed under: Entreconte/Entrecuento,Monrelat — Elvira de los Angeles Bello Albelda @ 7:02 am

Aquest entreconte ha estat radiat a Monrelat, el passat 06/10/2017 a Radio Canet. Aqui teniu el podcast i el conte. Per temes del directe s’han omés parts del text.

Feia molt poc que vivia en aquell poble costaner i a la Biblioteca trobava noves activitats per fer en les seves estones de lleure.

La seva família no vivia a prop, ni tampoc els seus amics de sempre ni tenia parella, així que participar en els actes que oferia Canet era la manera de fer noves amistats, obrir-se a noves experiències i a sentir-se menys sola.

 

A l’esquerra de les portes de vidre de la biblioteca hi va trobar al taulell d’anuncis, un cartell que li cridà l’atenció de manera especial.

 

Classes particulars d’Arpa Celta, mètode innovador.

Preu a pactar.

C/ Sant Joaquim, 29

 Mataró

Dani, contacte mòbil:  623180582

 

Es va guardar el número de mòbil a la butxaca de la faldilla i va entrar a buscar el llibre que havia encarregat; “L’Àngel de la finestra d’Occident” de Gustav Meyrink. Va sortir pel carrer Ample i es va quedar mirant una botiga de roba de disseny de nom “La Cova”. Era impossible no entrar i menys no enamorar-se de les samarretes i els vestits que hi havia.

– Hola, has vist quelcom que t’agradi? _ va dir una noia morena amb el somriure als llavis duent a les mans una original peça d’art; una pintura de vaixells sobre una base de fustes.

– I tant! M’encanta aquest vestit lila, és molt original però potser una mica atrevit per mi.

– Que va! És molt còmode i només em queda aquest. Si vols te l’emproves i decideixes. Aquest vestit queda molt bé amb un mocador de colors a la cintura o al cap, li dóna un altre aire._ li contestà amablement la venedora mentre desava l’obra i li assenyalava l’emprovador.

– Carai! Sí que en saps de moda, me l’emprovo digué la noia.

– Que tal?_ va sentir que li preguntava la responsable de “La Cova”

– És molt còmode, tens raó. Quant val?- va dir ella

– Aquest son 27€ i el mocador si t’agrada te’l deixo per 3€ en comptes de 5€, així et quedarà tot per 30 rodons.

– M’ho quedo tot doncs, tot i que el continuo trobant bastant més atrevit del que acostumo a dur.

– Atrevir-se a fer coses noves és enriquidor i sempre aporta sorpreses. En aquesta botiga tot és de dissenyadors independents._ continuà dient-li la venedora mentre ella es canviava a l’emprovador_ La roba i el disseny són un art quan s’hi reflecteix el que el creador hi ha volgut dir. Primer la roba es converteix en el suport de la creativitat, després els estampats o l’absència de dibuixos. El més important és recordar que el cos de qui porti la peça serà el suport que la faci brillar i per això t’ha d’agradar dur-la.

 

La venedora li va recordar a una de les mestres que més li van marcar en l’etapa de l’institut i que la van fer enamorar de l’art per la manera com transmetia allò que l’apassionava.

 

– Me’l quedo però espera un segon que he d’anar aquí davant a La Caixa a treure diners que només havia sortit per anar a la Biblioteca i no duc ni un cèntim.

– Sense cap problema i si vols me’l pagues un altre dia.

 

Ja no es troba gent així, va pensar la noia mentre travessava el carrer. Aquest era el tipus de persona que volia conèixer; amable, amb sempre quelcom nou per aprendre i un somriure al rostre. Segur tornaria un altre dia per parlar d’aquells originals quadres i per anar renovant a poc a poc l’armari.

Quan va arribar a casa, col·locà les sabates ben posades al moble de l’entrada, es va treure la jaqueta i va deixar la bossa amb el vestit nou a sobre de la taula del menjador.

El dia havia estat bastant estressant a la feina tot i que amb la visita a la biblioteca i després a la botiga “La Cova” havia millorat.

Es va preparar un bany. Per a la noia no hi havia res com un bon bany amb espelmes, música neoclàssica i una estona de llibertat amb l’aigua besant-li la pell.

No s’ho permetia gaire sovint, perquè si sempre obtingués el que desitjava, segur deixaria de sentir el mateix plaer.

– No hi ha plaer en el costum. _ Es deia per a ella mateixa_ Els petits plaers, s’han d’assaborir de tant en tant i a poc a poc.

 

Va deixar la porta del lavabo mig oberta, perquè el baf no s’enganxés a l’enorme mirall de la cambra de bany. La noia es va treure la camisa blanca i els sostens mentre s’emmirallava.

Li agradava contemplar-se i sobretot mirar-se als ulls. Ja ningú es mira als ulls, pensà.

Es va descordar la faldilla que va lliscar per les seves cames fins a terra, la recollí i la deixà a sobre del marbre.

 

El Cd del grup de música Faun girava i donava a l’ambient aquell toc d’intimitat que tant li agradava.

La música començà a emetre els primers compassos de la cançó “Karuna”, la seva preferida.

Aquella cançó la transportava a un món de somnis, un món de nit i éssers fantàstics.

S’imaginava dansant amb un vestit blau de tall medieval entre la xarxa d’arbres entre els sons del bosc mentre escoltava una melodia amb flauta travessera i l’arpa Celta.

 

Una sensació de fred als braços, la va treure d’aquells pensaments.

 

Al sentir l’arpa, recordà l’anunci que va veure al plafó de la biblioteca i el número de telèfon que va arrencar del cartell.

Va sortir de la banyera, es va eixugar les mans amb la tovallola per no fer malbé el paperet que va treure de la butxaca de la faldilla i el va tornar a llegir:

 

Dani, contacte mòbil: 623180582

 

No és que cregués massa en els senyals perquè en aquest món hi ha tants estímuls que gairebé tothom té quelcom de comú amb la resta de persones.

Encara que en aquell número va observar que hi havia masses casualitats.

Gairebé tots els mòbils comencen pel 6, això no té res d’especial.

Però és que ella vivia al número 6 de l’Avinguda Maresme, al 2º 3era i la seva data de naixement era el 18 del 05 del ‘82.

 

Dani, contacte mòbil:  623180582

El telèfon estava al passadís, així que el va anar buscar embolicada al barnús.

Estava nerviosa, com una nena abans de fer una entremaliadura i se li va escapar el riure, així que va pensar que millor trucar-lo quan estigués més relaxada un altre cop dins de la banyera.

 

Va tornar a deixar anar aigua calenta perquè la que hi havia s’havia refredat una miqueta.

Ara l’aigua era massa calenta però l’olor del gel de vainilla li ho va fer oblidar i va entrar de nou a poc a poc; primer el peu dret, després l’esquerra i ajupint-se sense presses, va sentir com l’aigua l’abrigallava.

 

Un cop relaxada, va agafar el telèfon i va trucar.

Sentia timidesa però al cap i al fi, l’anunci era per aprendre a tocar l’arpa celta i ella volia aprendre. També recordava el que li va dir la botiguera de “La Cova”; atrevir-se a fer coses noves és enriquidor i sempre aporta sorpreses.

Tanmateix era innegable que malgrat la timidesa inicial, sentia curiositat per l’amo d’aquell número de mòbil que tantes casualitats amagava.

 

– Digui?_ va respondre una veu masculina amb un to ferm però alhora amable i amb un accent estranger dolç, com el que havia sentit al viatjar a Irlanda.

– Bona tarda, he vist el seu anunci i em volia informar sobre les classes d’arpa celta.

 

La veu de l’altre costat de l’aparell li semblà de confiança i la trucada es convertí en una conversació de deu minuts on fins i va poder aprendre més curiositats de l’instrument que volia aprendre a tocar.

L’arpa Celta tenia una alçada de 1.30cm amb una columna corba. Les cordes eren fetes de niló o metall, antigament es feia servir tripa. No totes les arpes duen un mecanisme de claus per pujar a mà mig to l’altura de la nota de cada corda per aconseguir diferents tonalitats i possibilitats musicals.

  • Aquest instrument t’encisarà _ acabà dient l’home de l’altra banda.

L’aigua ja tornava a ser freda i es van acomiadar no sense abans quedar per fer una classe de prova, sense compromís.

– Quedem doncs aquest dissabte a les 10h. davant la porta del pis, el número 29 del C/ Sant Joaquim, a prop de la plaça de les Tereses.

Hauria d’agafar el tren i caminar uns quants carrers abans d’arribar-hi, era com si anés a treballar, no es coneixia gaire Mataró però si la plaça de les Tereses.

 

La noia havia marxat de casa dels seus pares per intentar trobar feina, ja que a on vivia, un petit poble de Lleida molt castigat per la crisi, no hi havia futur.

Al poc de viure a Canet va aconseguir feina en una botiga de llibres antics i descatalogats d’història, medicina, arts i filosofia a Mataró, a prop de la plaça de les Tereses.

 

Quan arribà el dissabte, la noia se sentí nerviosa. Mai havia anat a casa d’un desconegut, sola. Si el dubte acaronava la seva ment, ella recordava aquella veu que li donà confiança. El to ferm, el so dolç i l’accent irlandès de la veu d’en Dani.

 

Sentia una mena d’excitació semblant a la que va sentir el primer dia que va arribar a Barcelona, la emoció i la incertesa de començar una nova etapa en una ciutat massa gran i impersonal. Al final només s’hi va quedar tres mesos llogant una habitació doncs va trobar

feina a Mataró i buscant pis a prop de Mataró es va enamorar de la preciosa vil·la de Canet de Mar, més gran que el seu poble de Lleida però amb esperit de poble i gent amable.

 

Es va posar el vestit lila nou i va agafar el pintallavis que era com un amulet de la sort i se’l passà com una carícia.

Aquell pintallavis el va comprar per anar a l’entrevista de feina de la llibreria i no tan sols va aconseguir una feina amb un bon horari, també va conèixer al senyor Jacob, l’amo del negoci. Amb la família a Bosost, a 313km de Canet, el senyor Jacob era per a ella com un pare, un bon cap i un amic.

Per això només feia servir aquell pintallavis quan necessitava sentir seguretat o volia que la sort l’acompanyés en algun projecte.

 

Al tren cap al C/ Sant Joaquim de Mataró, intentava imaginar com seria en Dani. Seria jove? Seria un home gran? Per la veu no ho va poder deduir.

 

Va arribar al carrer i va caminar fins trobar el número 23 i uns metres més enllà s’esperava un home davant d’un portal, potser era ell, o potser no. La incertesa es pot convertir en un alegre joc del destí.

Quan va estar a escassos metres de la porta, va observar el senyor que s’esperava; no era un noi, devia tenir uns trenta i escaig amb el cabell curt i negre, els ulls també negres i un somriure dibuixat encisador. Era d’estatura alta, amb unes formes ben proporcionades.

 

Cridava l’atenció els seus moviments elegants i no quadrava amb la roba que duia; unes bambes grises, uns texans vells i una camisa de quadres amb una samarreta blava a sota. La noia va veure com es girà cap al costat contrari d’on ella venia, buscant-la, sense saber que ja estava a cinc passes d’ell.

 

– Hola, ets en Dani?

– Tu deus ser…

– Si, molt de gust – va dir ella formalment i somrient, intentant que no es notés el seu nerviosisme. Havia quedat captivada per la mirada tan brillant de l’home, per aquells ulls tan negres.

 

Van anar a prendre un cafè en un bar proper per parlar i conèixer-se una mica més abans de la classe de prova.

 

En Dani li preguntà si vivia gaire lluny i ella contestà que el seu pis era Canet, a l’Avinguda Maresme exactament el número 6, va pensar somrient en recordar el curiós número de mòbil d’ell.

_ Però el tren em deixa només a quatre carrers d’aquí _ va respondre ella mentre el cambrer els servia els dos tallats.

 

Parlaren sobre si ella tenia experiència amb l’instrument i també del mètode que ell emprava a les classes amb els principiants.

A la noia sempre li havia agradat l’arpa celta, mai havia pres cap classe, però l’apassionava el so. A la llibreria on treballava n’hi havia una, no sabia si era celta però era una arpa petita i antiga. El senyor Jacob la tenia gairebé com a decoració en la secció de música, partitures i biografies dels grans compositors de tots els temps.

Si aprenia a tocar, potser el senyor Jacob deixaria que toqués aquella preciosa antiguitat i buscaria a qui l’afinés, doncs segur estaria desafinada per no ser tocada en molt de temps.

Un bell instrument com és l’arpa, no es pot quedar mut, oblidat i només tocat per la pols!

 

La noia va treure el tema dels diners, però ell la va interrompre amb un:

– Ja ho trobarem

– I els dies?_ va dir ella.

– Els dissabtes a aquesta hora va bé? Si no em truques, no hi ha pressa, ja ho trobarem. _ va respondre-li ell de nou amb un somrís.

 

Ella se sentí atreta per aquella veu musical, per un tarannà madur i seductor.

En Dani li va dir que mai era tard per aprendre sempre que deixessis l’ànima en el que fas.

 

Un cop van acabar de fer el cafè van pujar al pis del músic per fer la classe de prova.

L’escala feia fortor d’humitat però al pis ni s’hi sentia, hi feia més aviat olor de terra mullada i fusta.

 

Era un pis gran i antic, ple de pols i d’escletxes. Les parets semblaven vomitar les diferents pintures sobreposades en capes que ara es desprenien donant al pis un aspecte d’abandó.

La decoració es componia de quadres de boscos, imatges d’instruments de música antics i mapes.

Ella se sentí irremeiablement atreta per l’antiga arpa que els donà la benvinguda des de l’habitació que li feia d’estudi. Era una arpa més antiga que el del senyor Jacob però ben conservada.

 

La noia no es va poder resistir a tocar-la però en Dani la aturà i li digué que aquella era la seva, que la dels alumnes era una més moderna, però que si li feia tanta il·lusió la antiga arpa ell podria tocar-la una mica per a que ella sentís la seva sonoritat.

Acceptà agraïda.

 

Les cordes eren suaus i el so penetrava els seus sentits fins a confondre’s amb els batecs del seu cor. Només hi havia quelcom que li agradés més que tocar l’arpa i era sentir com un bon músic feia dansar les cordes amb les puntes dels seus dits com ho fa en Oliver Pade del grup Faun.

L’arpa celta recollí a intèrpret i admiradora amb el so inoblidable d’aquell instrument.

 

En directe i tocada per les mans d’en Dani sentia que la vibració la cremava per dins amb un foc interior que era incapaç de controlar.

 

La noia sentí l’impuls de dansar al compàs de les mans d’en Dani.

 

No sabria dir quant temps passà entre que ell acabés d’executar la peça ni si va acabar de fer-ho abans que es trobessin l’un en braços de l’altre, entregant-se en passionals besades.

 

Van treure’s la roba amb l’ansietat de l’explorador que es troba a portes d’un nou món per descobrir.

 

Els texans, la camisa, la samarreta i el vestit lila quedaren a terra com catifes improvisades.

 

Van fer l’amor, abraçant-se amb les cames creuades en el cos de l’altre i deixant volar el sublim art de la sensualitat i la creativitat.

 

Els cossos es reflectien en un petit mirall de paret i ella desitjà sentir a en Dani cada vegada més dins seu, fins a ser un sol cos com ho havien sigut ell i l’arpa Celta.

 

Mai unes mans havien tret de l’interior d’aquella noia un so de plaer tan profund i intens. Semblava com si aquell músic hagués estat assajant anys i anys a sobre de la seva pell. Com si aquell cos femení fos el seu fidel arpa celta.

 

En Dani va saber exactament on fer que el cos de la noia tragués els més dolços i apassionats sons, però el silenci és també part de la música i la noia havia de marxar.

Ell la va acomiadar amb un regal, una darrera imatge que ella gravà a la seva retina. Dani la va acomiadar tocant, només vestit amb els texans, la seva tan escoltada cançó “Karuna”. Volia que aquesta màgica imatge la acompanyés tota la setmana, fins a la propera trobada, en Dani amb l’arpa entre les cames i recolzada a la seva espatlla.

 

Tornant a casa, no va poder deixar de sentir la nova olor de la seva pell; barreja de la seva pròpia suor i la suor d’en Dani. L’aroma de la passió i del desig.

Obrí la porta de casa seva i va buscar el CD de Faun recordant a en Dani.

 

Amb la música de l’arpa celta de fons, entrà a la dutxa, revivint en imatges un matí que ni en somnis hagués pogut imaginar.

 

De sobte recordà que no havien quedat per un altre dia, no li havia confirmat que sí que volia fer les classes, que volia aprendre a tocar l’arpa.

– Ja ho trobarem – va dir ella recordant la resposta per a tot d’en Dani mentre friccionava amb suavitat l’esponja ensabonada i humida contra el seu pit.

 

Es va eixugar el cabell amb una tovallola i es va posar l’oli hidratant.

Encara despullada, es mirà en el gran mirall del bany.

 

Observà els seus ulls i li va semblar veure la mateixa espurna brillant que tenia en Dani als seus.

Va somriure entremaliada, passant-se la llengua pel llavi inferior i després fent-li una petita mossegada.

 

Tancà els ulls per tornar a veure les imatges viscudes aquell matí.

 

Quan els tornà a obrir, li semblà veure per la porta mig oberta del lavabo una ombra que es passejava, a poc a poc, pel passadís.

 

El cor se li accelerà. Potser havia entrat algú mentre es dutxava?

Li semblà sentir un cop. Només un. Un cop sec dins del seu pis, com si algú piqués a la porta de l’habitació del costat d’on era el lavabo. Es va quedar quieta.

 

Tenia glaç a les cames i gebre a la resta del cos. La por l’havia paralitzat profundament. Però una part de la seva ment cercava el lloc on havia deixat el mòbil.

 

– Merda! – Va dir al recordar que l’havia deixat al menjador, al final del passadís.

 

La por li provocava una opressió al pit i no la deixava respirar, però estava sola. El fet d’estar sola feia que hagués de treure el coratge d’on no el tenia.

 

La noia obrí la porta i sortí corrents cap al menjador a buscar el mòbil però relliscà ja que anava encara amb els peus despullats i molls.

 

Es va donar una forta patacada contra el terra i va fer un xisclet de dolor.

 

S’aixecà ràpidament amb l’impuls del pànic i coixejà fins a agafar el telèfon.

Amb l’aparell a la mà se sentí una mica més protegida i marcà ràpidament el número de la policia.

 

Quan una veu li preguntà a l’altre costat de la línia que quin era el motiu de la seva trucada, ella penjà el telèfon.

 

No podia trucar a la policia i dir que sortint de la dutxa li havia semblat veure una ombra i sentir un sol cop a l’habitació del costat, que s’havia espantat, que corrents despullada havia relliscat i s’havia fet un morat al maluc i un altre al genoll i que potser, al cap d’avall, no podia assegurar que l’ombra i el cop no haguessin sigut d’algun veí o fins i tot imaginacions seves.

 

Intentà tranquil·litzar-se. Va haver de ser forta. Es calmà una mica i tornà cap al lavabo.

Es va mirar de nou al mirall de la sala de bany. Tenia el rostre encara blanc per l’espant i la respiració accelerada.

 

Mirant-se va intentar trobar la calma, va aconseguir estabilitzar la respiració i va recordar de nou a en Dani.

 

Ella mirava els seus propis ulls i per un instant li semblà veure-hi reflectits els d’ell.

A poc a poc, el seu cabell rinxolat i castany va començar a adquirir un to més fosc. Se’l va tocar, la textura havia canviat. Ja no era fi, era més aviat gruixut. Es va tornar a mirar al mirall i va veure com aquest li retornava una imatge que distorsionava l’original.

 

Van començar a allisar-se-li els cabells i la seva pell fina començaren a dibuixar faccions masculines.

 

_No m’he pas donat un cop al cap?!- va preguntar-se i afirmar-se gairebé alhora obrint els ulls desorbitadament i amb un crit d’esglai.

 

La noia va tocar-se la cara i va sentir un tacte diferent del cutis.

Les seves mans eren més grosses, el seu cos es cobria d’una pell dura i masculina.

Va voler tornar a cridar, però just en aquell moment l’ombra d’una mà li tapà la boca.

 

Davant el mirall ja no es reconeixia. El mirall li retornava la imatge d’en Dani en la seva pròpia carn i també la imatge d’una ombra que a poc a poc penetrava dins del seu cos.

 

La noia es va desmaiar.

 

Quan en Dani es va aixecar, es va mirar al gran mirall del lavabo. No tenía gaire bona cara i sentia fred així que va agafar la tovallola, va cobrir la seva nuesa i va caminar fins a l’habitació del costat de la cambra de bany.

 

En obrir l’armari va trobar tan sols el que ja s’imaginava; hauria de comprar-se roba nova. De moment faria prou amb un xandall i unes bambes, encara que li anessin una mica petites.

 

El pis ja li estava bé, tot i ser més aviat petit, però ell era un artista bohemi i sabía que no s’estava gaire temps en un mateix lloc.

 

-Ja ho trobarem – va dir-se en Dani amb un somrís mentre caminava cap a l’ordinador per editar i imprimir unes quantes pàgines.

 

Una d’aquestes pàgines la va penjar al taulell d’anuncis de la Biblioteca Gual i Pujadas:

 

Classes particulars d’Arpa Celta, mètode innovador.

Preu a pactar.

Avinguda Maresme, 6

Canet de Mar

Dani, contacte mòbil: 756310878

No hay comentarios »

No comments yet.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URL

Leave a comment

Lo siento, debes estar conectado para publicar un comentario.

Powered by WordPress

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies
Contact Form Powered By : XYZScripts.com